Psicomotricitat i plasticitat neuronal

 

Com alguns de vosaltres sabeu, la psicomotricitat és un dels pilars bàsics en el dia a dia a LOAPSI. Considerem que aquesta disciplina atorga un seguit de beneficis en els infants que no poden passar desapercebuts, malgrat que moltes vegades, aquesta, es vegi relegada a un segon pla en detriment del que considera el sistema educatiu que són les matèries troncals: matemàtiques, llengües, etc. Sense restar importància a aquestes, tenim evidències, segons el genetista i divulgador científic David Bueno, que demostren que la psicomotricitat millora la plasticitat neuronal. I què és la plasticitat neuronal? Doncs és la capacitat del nostre sistema nerviós, per adaptar-se als canvis produïts per l’entorn. Si tenim en compte que la funció principal del cervell és la pròpia supervivència l’equació és evident, si tenim una millor adaptabilitat als canvis, disposem de més garanties per viure en un món en constant canvi com és el nostre.

Una vegada més, s’ha demostrat que la psicomotricitat és important i, sens dubte, que autors de tant renom com és David Bueno ho confirmi, ens dona més energia per continuar endavant amb la nostra idea.

L’autoestima infantil

 

Avui toca parlar sobre l’autoestima. Tot i que és un tema del que tothom parla, és important fer una revisió al seu voltant degut a la importància que suposa aquest terme pels infants.

L’autoestima, sEgons Díez (2018), “es la percepción evaluativa que tenemos sobre nosotros mismos, es como nos valoramos”. És important tenir en compte aquesta premissa, ja que un infant amb una carència d’autoestima, serà un adult amb problemes o amb dificultats a nivell emocional, conductual, etc.

En certes ocasions, degut a la dificultat que implica ser pare i mare, duem a terme certes pautes de criança que, malgrat es realitzen amb bona intenció, produeixen l’efecte contrari. Una d’aquestes és la manca de responsabilitat que se’ls atorga al nen/a. És important que els infants tinguin tasques per desenvolupar la seva autonomia i se sentin capaços de fer coses per si sols. Malgrat que es tracta d’una generalització, la tendència en relació a la criança d’avui en dia tendeix a la sobreprotecció,  la qual comporta que l’autoestima dels infants es vegi afectada.

Tot i això, és important destacar que aquesta autoestima es pot entrenar amb l’objectiu de que aquesta es desenvolupi. Díez (2018) en destaca algunes estratègies per incentivar en els infants l’autoestima. Aquestes son: fer veure al nen o nena que els errors no son símptoma de rendició, sinó que les coses es poden tornar a intentar, reforçar aquelles coses que depenen d’ells i elles, no només els seus trets físics, etc. L’amor propi per cadascú requereix de paciència, però amb l’ajut del context de persones que envolta a l’infant, pot resultar molt més fàcil assolir-la.

Seminari LOAPSI 9 i 10 de febrer

Els darrers dies 9 i 10 de febrer es va realitzar el seminari de formació pròpia de LOAPSI, el qual té com a objectiu fer una actualització al voltant de diferents temàtiques relacionades amb la nostra feina. Gràcies a les diferents ponències, els professionals que conformen LOAPSI, així com també les persones de pràctiques que col·laboren amb nosaltres, hem pogut renovar i compartir temàtiques d’interès, realitzar debats al voltant de diferents casuístiques i mirar cap al futur amb el propòsit de fer més ferma la nostra intenció de proporcionar una intervenció de qualitat tant als nens/es i adolescents, com als seus pares i mares.

 

El valor de les families en el TEA

http://https://www.youtube.com/watch?v=qxLeb5y6p7s

El darrer dia 19 de febrer va ser el dia mundial de la Síndrome d’Asperger. Com segur que ja sabeu, aquesta síndrome s’engloba actualment i, segons el DSM-V, dins del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), un trastorn del neurodesenvolupament que s’emmarca dins de dos criteris diagnòstics: dèficit en la comunicació i en la interacció social, patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats, on cal fer especial èmfasi a les sensibilitats sensorials (hipo o híper).

En aquesta entrada, a banda de fer menció sobre aquest dia, volem dedicar un temps a parlar sobre aquelles famílies que conviuen dia rere dia amb persones amb TEA. És en el context familiar on recau la principal importància del tractament, ja que és l’entorn natural on el nen/a o adolescent passarà la majoria de les seves hores. Tal i com esmenta un informe realitzat per Autismo Diario, els diagnòstics de persones amb TEA supera l’oferta de terapeutes que treballen en aquest sector, motiu pel qual i, afegit al preu costos que suposa en moltes ocasions un intervenció d’aquesta índole, en moltes ocasions les famílies es veuen obligades a prescindir d’aquests serveis. Orellana (2017) considera que en moltes ocasions això repercuteix en un canvi d’actitud dels progenitors, produint que aquests s’empoderin i busquin per ells i elles mateixos/as les solucions pertinents per donar la millor atenció als seus fills i filles. Tenint en compte aquest fet, considerem que la nostra intervenció no només resideix en el centre, sinó en donar un feedback a totes aquelles famílies que necessitin del nostre suport.

Per acabar, aprofitar per dir-vos que no esteu sols i soles, que a LOAPSI us estarem esperant amb els braços oberts i, sobretot, felicitar-vos per ser pares i mares de uns fills i filles meravellosos.

Repensant la inclusió

Després d’escoltar el discurs de Jesús Vidal a la cerimònia dels Goya, cal fer una síntesi sobre quina és la realitat que es viuen a les aules en relació a la diversitat de la que parlava en aquest director. Malgrat que priori pot resultar obvi, la premissa de que tots i totes som diferents sembla que no s’acaba d’ancorar en el dia a dia de les escoles i instituts. No es tracta d’un problema del professorat, ni molt menys, sinó que es tracta d’un reflex de la societat que es trasllada a les aules i que, potenciat per la manca dins de la formació inicial dels docents sobre tractament a la diversitat, potencia que no es duguin a terme les estratègies didàctiques i pedagògiques corresponents.

Tal i com especifiquen Butterworth i Kovas (2003), “no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun trastorn ja sigui d’aprenentatge o del neurodesenvolupament”. No caldria, per tant, utilitzar estratègies de caire més transversal on tothom tingués cabuda? Això no escenifica una realitat que no s’adapta a les demandes del context? Sanguinetti (2019) plasma amb les seves paraules aquest fet: “No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn”. En aquest sentit, el darrer Decret 150 d’inclusió presentat a l’any 2017, semblava dissenyat amb l’objectiu d’apostar per una educació personalitzada i sota la premissa de que tots i totes les/els educands tenen les seves i característiques i on tothom tingués cabuda. Malgrat que a priori pot resultar una bona aposta, aquesta premissa, sense recursos econòmics que la sustentin, es queda i sembla haver-se quedat en una idea.

El paradigma ha de canviar, no únicament a nivell d’ideari, sinó també a nivell econòmic i social, aspecte que sens dubte és més fàcil de dir que de fer. Però des de LOAPSI apostem per intentar posar el nostre granet de sorra.

“Un grano de arena hace un ladrillo, y un ladrillo construye un Castillo”.

La importància del joc

Creieu què és important que el vostre fill/a jugui? Evidentment, davant d’aquesta resposta, la majoria dels pares i mares diria que sí sense cap mena de dubte. La qüestió canvia quan la pregunta és la següent: Creieu què és important que els pares i mares jugueu amb els vostres fills i filles? En primer lloc, com suposo que esteu pensant, jugar amb la canalla millora el vincle i la relació entre ambdues parts, però els beneficis van més enllà, ja que tal i com confirma un informe confeccionat per “Famosa”, també ajuda a l’adult en un seguit d’aspectes que a continuació s’esmentaran.

  • En primer lloc, potencia que els records viscuts amb els teus fills i filles es consolidin molt més ja que, tal i com esmenta la neurociència, no hi ha aprenentatge sense emoció.
  • Tot i que pot resultar obvi, permet conèixer d’una manera més profunda la personalitat nens i nenes, essent aquesta una bona manera per saber com és el teu fill i filla i establir un seguit de pautes educatives tenint en compte la personalitat d’aquest/a.
  • Entrar en el món de fantasia dels nens i nenes, afirma l’informe, produeix que l’adult flexibilitzi el seu pensament i s’adapti al món infantil que està creant l’infant.
  • El fet d’establir temps de joc familiar, produeix una millora en l’harmonia familiar que repercuteix en el dia a dia de la vida a la llar. Les relacions no milloren únicament entre pares/mares i fills i filles, sinó també entre els adults.
  • Dedicar un temps a jugar plenament amb els vostres fills i filles provocarà que tot aquell estrès generat de la feina, situacions familiars i/o personals, etc., s’aparquin durant una estona.
  • Els canvis, les presses del dia a dia, etc., fan que els adults portin un ritme desenfrenat. Jugar amb els nens i nenes provoca canviar el rol i adaptar-se a les característiques dels infants, provocant, per tant, una major paciència davant de certes situacions que sens dubte milloraran el control sobre les emocions.

La triple «C»

 

Carl Honoré (2015), en el seu llibre “Elogio a la lentitud”, ens parla sobre un dels mals que més ens afecta avui en dia: el ritme desenfrenat i accelerat de la societat. On queda l’espai per pensar sobre si allò que fem durant el nostre dia s’ha fet bé o malament? Aquest autor, considera que el nostre tarannà ha patit certes modificacions degut a l’adaptació de les nostres vides als canvis constants, normalitzant actituds que són pernicioses pels nostres fills i filles. Un exemple d’aquest fet és, sense cap mena de dubte, el mal ús que se li dóna a les tecnologies i a les xarxes socials en els infants i adolescents, les quals moltes vegades s’utilitzen com a mitjà per deixar entretingut al nen o a la nena durant una estona per continuar fent més coses, i no com a mitjà per desenvolupar certes capacitats, compartir moments amb els infants i adolescents o estimular la seva creativitat. No es tracta de culpar als pares i mares, ni molt menys, al cap i a la fi la societat tampoc ajuda amb el seu ritme accelerat, que tal i com expressa Honoré, s’extrapola a la vida quotidiana i familiar, però sí que d’alguna manera caldria fer una millor gestió d’eines tan potents com poden ser els mòbils o les tauletes. Livingstone i Blum-Rose, extret de Lara Tiscar (2018), aporten una mica de llum al tema, considerant que la quantitat d’hores que utilitzen aquests dispositius no és tan important com ho pot ser el que anomenen com la triple C: Context (on, quan i com s’accedeix), el contingut (què s’està veient) i les connexions (relacions que s’estableixen). Perquè a paraules d’ells “es mas pernicioso que un niño esté 1 hora a su suerte con una tablet, que 3 horas acompañado de un adulto que actúa de mediador en un aprendizaje”.

I vosaltres, què en penseu?