Repensant la inclusió

Després d’escoltar el discurs de Jesús Vidal a la cerimònia dels Goya, cal fer una síntesi sobre quina és la realitat que es viuen a les aules en relació a la diversitat de la que parlava en aquest director. Malgrat que priori pot resultar obvi, la premissa de que tots i totes som diferents sembla que no s’acaba d’ancorar en el dia a dia de les escoles i instituts. No es tracta d’un problema del professorat, ni molt menys, sinó que es tracta d’un reflex de la societat que es trasllada a les aules i que, potenciat per la manca dins de la formació inicial dels docents sobre tractament a la diversitat, potencia que no es duguin a terme les estratègies didàctiques i pedagògiques corresponents.

Tal i com especifiquen Butterworth i Kovas (2003), “no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun trastorn ja sigui d’aprenentatge o del neurodesenvolupament”. No caldria, per tant, utilitzar estratègies de caire més transversal on tothom tingués cabuda? Això no escenifica una realitat que no s’adapta a les demandes del context? Sanguinetti (2019) plasma amb les seves paraules aquest fet: “No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn”. En aquest sentit, el darrer Decret 150 d’inclusió presentat a l’any 2017, semblava dissenyat amb l’objectiu d’apostar per una educació personalitzada i sota la premissa de que tots i totes les/els educands tenen les seves i característiques i on tothom tingués cabuda. Malgrat que a priori pot resultar una bona aposta, aquesta premissa, sense recursos econòmics que la sustentin, es queda i sembla haver-se quedat en una idea.

El paradigma ha de canviar, no únicament a nivell d’ideari, sinó també a nivell econòmic i social, aspecte que sens dubte és més fàcil de dir que de fer. Però des de LOAPSI apostem per intentar posar el nostre granet de sorra.

“Un grano de arena hace un ladrillo, y un ladrillo construye un Castillo”.

La triple «C»

 

Carl Honoré (2015), en el seu llibre “Elogio a la lentitud”, ens parla sobre un dels mals que més ens afecta avui en dia: el ritme desenfrenat i accelerat de la societat. On queda l’espai per pensar sobre si allò que fem durant el nostre dia s’ha fet bé o malament? Aquest autor, considera que el nostre tarannà ha patit certes modificacions degut a l’adaptació de les nostres vides als canvis constants, normalitzant actituds que són pernicioses pels nostres fills i filles. Un exemple d’aquest fet és, sense cap mena de dubte, el mal ús que se li dóna a les tecnologies i a les xarxes socials en els infants i adolescents, les quals moltes vegades s’utilitzen com a mitjà per deixar entretingut al nen o a la nena durant una estona per continuar fent més coses, i no com a mitjà per desenvolupar certes capacitats, compartir moments amb els infants i adolescents o estimular la seva creativitat. No es tracta de culpar als pares i mares, ni molt menys, al cap i a la fi la societat tampoc ajuda amb el seu ritme accelerat, que tal i com expressa Honoré, s’extrapola a la vida quotidiana i familiar, però sí que d’alguna manera caldria fer una millor gestió d’eines tan potents com poden ser els mòbils o les tauletes. Livingstone i Blum-Rose, extret de Lara Tiscar (2018), aporten una mica de llum al tema, considerant que la quantitat d’hores que utilitzen aquests dispositius no és tan important com ho pot ser el que anomenen com la triple C: Context (on, quan i com s’accedeix), el contingut (què s’està veient) i les connexions (relacions que s’estableixen). Perquè a paraules d’ells “es mas pernicioso que un niño esté 1 hora a su suerte con una tablet, que 3 horas acompañado de un adulto que actúa de mediador en un aprendizaje”.

I vosaltres, què en penseu?

Família i resultats acadèmics

Segons aquesta notícia presentada pel Diari de l’educació i, redactada per Victoria Oliveres (2018), “el rendiment acadèmic dels infants millora quan les famílies s’impliquen en l’educació a casa”. Sens dubte, aquesta frase pot resultar lògica a primera vista, però des de LOAPSI considerem que aquestes notícies sorgeixen degut a que actualment, ja sigui per motius diversos com la dificultat per compaginar família i horari laboral, existeix una mancança pel que fa al temps que dediquen els pares i mares als seus fills i filles en el tema dels deures. Evidentment que no es tracta d’una crítica als pares i mares, possiblement tingui una transcendència molt més gran que resideixi en un model social implantat des de fa temps, però creiem fermament que cal reflexionar una estona sobre la notícia degut a les implicacions que pot tenir en un futur pels nens i nenes.

A paraules d’aquesta autora, l’èxit pel que fa als resultats acadèmics dels infants i adolescents resideix no tant en que s’ajudi a fer els deures, el qual pot resultar fins i tot advers per al seu bon desenvolupament cognitiu i a nivell d’autonomia si es dona de manera desmesurada, sinó en l’acompanyament que es fa per part dels pares i mares sobre el tema. Podria ser llavors que la millora del rendiment acadèmic dels nens i nenes està més associada a un component emocional produït per la presencia dels pares i mares en el moment de fer els deures? Amb això no vol dir que aquests hagin d’estar constantment al seu costat quan els facin, sinó que va més enllà d’un acompanyament físic. Els infants i adolescents han de saber que els seus pares i mares es preocupen per ells/es, que tenen nocions sobre quins continguts estan estudiant i que poden comptar amb ells/es en aquells moments en els que se senten amb més angoixa per la quantitat de feina que han de fer o bé perquè no saben com realitzar la tasca que se’ls demana.

Nosaltres creiem fermament en el transfons d’aquesta notícia i vosaltres, què en creieu?