Repensant la inclusió

Després d’escoltar el discurs de Jesús Vidal a la cerimònia dels Goya, cal fer una síntesi sobre quina és la realitat que es viuen a les aules en relació a la diversitat de la que parlava en aquest director. Malgrat que priori pot resultar obvi, la premissa de que tots i totes som diferents sembla que no s’acaba d’ancorar en el dia a dia de les escoles i instituts. No es tracta d’un problema del professorat, ni molt menys, sinó que es tracta d’un reflex de la societat que es trasllada a les aules i que, potenciat per la manca dins de la formació inicial dels docents sobre tractament a la diversitat, potencia que no es duguin a terme les estratègies didàctiques i pedagògiques corresponents.

Tal i com especifiquen Butterworth i Kovas (2003), “no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun trastorn ja sigui d’aprenentatge o del neurodesenvolupament”. No caldria, per tant, utilitzar estratègies de caire més transversal on tothom tingués cabuda? Això no escenifica una realitat que no s’adapta a les demandes del context? Sanguinetti (2019) plasma amb les seves paraules aquest fet: “No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn”. En aquest sentit, el darrer Decret 150 d’inclusió presentat a l’any 2017, semblava dissenyat amb l’objectiu d’apostar per una educació personalitzada i sota la premissa de que tots i totes les/els educands tenen les seves i característiques i on tothom tingués cabuda. Malgrat que a priori pot resultar una bona aposta, aquesta premissa, sense recursos econòmics que la sustentin, es queda i sembla haver-se quedat en una idea.

El paradigma ha de canviar, no únicament a nivell d’ideari, sinó també a nivell econòmic i social, aspecte que sens dubte és més fàcil de dir que de fer. Però des de LOAPSI apostem per intentar posar el nostre granet de sorra.

“Un grano de arena hace un ladrillo, y un ladrillo construye un Castillo”.

Congrés Psicomotricitat

Psicomotricidad: Más vale prevenir

 

 

 

 

 

 

“Es la disciplina que estudia faculta al ser de las habilidades en las diferentes funciones motrices considerando su efecto en él, desde los aspectos sociales, afectivos y biológicos” (Cano, 2012).

Segons aquesta definició exposada per Cano (2012), la psicomotricitat és molt més que un desenvolupament òptim de l’infant a nivell físic, sinó que va més enllà, atorgant-li un seguit de beneficis en tots els aspectes que enumera l’autora. Tenint present aquesta premissa, des de LOAPSI sempre hem considerat la psicomotricitat com una disciplina sobre la que cal incidir i estar en contant actualització amb la intenció de fer més global la nostra intervenció i vetllar pels infants i les famílies que confien en nosaltres. Per aquest motiu assistirà part de l’equip al “VI Congreso Estatal de Psicomotricidad” a Madrid els dies 16-17 de novembre. A la tornada, compartirem amb tots i totes vosaltres les nostres sensacions i coneixements.

Octubre: mes de conscienciació del TDAH

El 26 d’octubre ha sigut la data escollida per donar visibilitat a aquest trastorn del neurodesenvolupament. Segons les dades recollides dins del document El TDAH: detecció i actuació en l’àmbit educatiu confeccionat pel Departament d’Ensenyament, el TDAH “afecta entre un 3 a 7% de nens/es i joves en edat escolar”. Amb l’objectiu de donar una resposta adequada des de el centre hem volgut assistir a la Formació impartida pe Jesús Jarque i impulsada per Educatio amb el nom de “Tinc un alumne amb TDAH” el darrer 20 d’octubre. Considerem que és important conèixer les últimes investigacions al voltant d’aquest trastorn per oferir una resposta adequada i actualitzada a les possibles demandes.

Gràcies a la formació continua, que LOAPSI considera com un dels seus baluards, hem d’afavorir la inclusió de tots els nens i nenes “sense distinció pel que fa a la seva capacitat, raça o qualsevol altra diferència” (Susan Stainback).