Després d’escoltar el discurs de Jesús Vidal a la cerimònia dels Goya, cal fer una síntesi sobre quina és la realitat que es viuen a les aules en relació a la diversitat de la que parlava en aquest director. Malgrat que priori pot resultar obvi, la premissa de que tots i totes som diferents sembla que no s’acaba d’ancorar en el dia a dia de les escoles i instituts. No es tracta d’un problema del professorat, ni molt menys, sinó que es tracta d’un reflex de la societat que es trasllada a les aules i que, potenciat per la manca dins de la formació inicial dels docents sobre tractament a la diversitat, potencia que no es duguin a terme les estratègies didàctiques i pedagògiques corresponents.
Tal i com especifiquen Butterworth i Kovas (2003), “no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun trastorn ja sigui d’aprenentatge o del neurodesenvolupament”. No caldria, per tant, utilitzar estratègies de caire més transversal on tothom tingués cabuda? Això no escenifica una realitat que no s’adapta a les demandes del context? Sanguinetti (2019) plasma amb les seves paraules aquest fet: “No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn”. En aquest sentit, el darrer Decret 150 d’inclusió presentat a l’any 2017, semblava dissenyat amb l’objectiu d’apostar per una educació personalitzada i sota la premissa de que tots i totes les/els educands tenen les seves i característiques i on tothom tingués cabuda. Malgrat que a priori pot resultar una bona aposta, aquesta premissa, sense recursos econòmics que la sustentin, es queda i sembla haver-se quedat en una idea.
El paradigma ha de canviar, no únicament a nivell d’ideari, sinó també a nivell econòmic i social, aspecte que sens dubte és més fàcil de dir que de fer. Però des de LOAPSI apostem per intentar posar el nostre granet de sorra.
“Un grano de arena hace un ladrillo, y un ladrillo construye un Castillo”.
