Seminari LOAPSI 9 i 10 de febrer

Els darrers dies 9 i 10 de febrer es va realitzar el seminari de formació pròpia de LOAPSI, el qual té com a objectiu fer una actualització al voltant de diferents temàtiques relacionades amb la nostra feina. Gràcies a les diferents ponències, els professionals que conformen LOAPSI, així com també les persones de pràctiques que col·laboren amb nosaltres, hem pogut renovar i compartir temàtiques d’interès, realitzar debats al voltant de diferents casuístiques i mirar cap al futur amb el propòsit de fer més ferma la nostra intenció de proporcionar una intervenció de qualitat tant als nens/es i adolescents, com als seus pares i mares.

 

El valor de les families en el TEA

http://https://www.youtube.com/watch?v=qxLeb5y6p7s

El darrer dia 19 de febrer va ser el dia mundial de la Síndrome d’Asperger. Com segur que ja sabeu, aquesta síndrome s’engloba actualment i, segons el DSM-V, dins del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), un trastorn del neurodesenvolupament que s’emmarca dins de dos criteris diagnòstics: dèficit en la comunicació i en la interacció social, patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats, on cal fer especial èmfasi a les sensibilitats sensorials (hipo o híper).

En aquesta entrada, a banda de fer menció sobre aquest dia, volem dedicar un temps a parlar sobre aquelles famílies que conviuen dia rere dia amb persones amb TEA. És en el context familiar on recau la principal importància del tractament, ja que és l’entorn natural on el nen/a o adolescent passarà la majoria de les seves hores. Tal i com esmenta un informe realitzat per Autismo Diario, els diagnòstics de persones amb TEA supera l’oferta de terapeutes que treballen en aquest sector, motiu pel qual i, afegit al preu costos que suposa en moltes ocasions un intervenció d’aquesta índole, en moltes ocasions les famílies es veuen obligades a prescindir d’aquests serveis. Orellana (2017) considera que en moltes ocasions això repercuteix en un canvi d’actitud dels progenitors, produint que aquests s’empoderin i busquin per ells i elles mateixos/as les solucions pertinents per donar la millor atenció als seus fills i filles. Tenint en compte aquest fet, considerem que la nostra intervenció no només resideix en el centre, sinó en donar un feedback a totes aquelles famílies que necessitin del nostre suport.

Per acabar, aprofitar per dir-vos que no esteu sols i soles, que a LOAPSI us estarem esperant amb els braços oberts i, sobretot, felicitar-vos per ser pares i mares de uns fills i filles meravellosos.

Repensant la inclusió

Després d’escoltar el discurs de Jesús Vidal a la cerimònia dels Goya, cal fer una síntesi sobre quina és la realitat que es viuen a les aules en relació a la diversitat de la que parlava en aquest director. Malgrat que priori pot resultar obvi, la premissa de que tots i totes som diferents sembla que no s’acaba d’ancorar en el dia a dia de les escoles i instituts. No es tracta d’un problema del professorat, ni molt menys, sinó que es tracta d’un reflex de la societat que es trasllada a les aules i que, potenciat per la manca dins de la formació inicial dels docents sobre tractament a la diversitat, potencia que no es duguin a terme les estratègies didàctiques i pedagògiques corresponents.

Tal i com especifiquen Butterworth i Kovas (2003), “no hi ha cap aula que no tingui almenys dos alumnes amb algun trastorn ja sigui d’aprenentatge o del neurodesenvolupament”. No caldria, per tant, utilitzar estratègies de caire més transversal on tothom tingués cabuda? Això no escenifica una realitat que no s’adapta a les demandes del context? Sanguinetti (2019) plasma amb les seves paraules aquest fet: “No hi ha nens sense desig d’aprendre, sinó nens que no són capaços de demostrar les seves habilitats davant les demandes de l’entorn”. En aquest sentit, el darrer Decret 150 d’inclusió presentat a l’any 2017, semblava dissenyat amb l’objectiu d’apostar per una educació personalitzada i sota la premissa de que tots i totes les/els educands tenen les seves i característiques i on tothom tingués cabuda. Malgrat que a priori pot resultar una bona aposta, aquesta premissa, sense recursos econòmics que la sustentin, es queda i sembla haver-se quedat en una idea.

El paradigma ha de canviar, no únicament a nivell d’ideari, sinó també a nivell econòmic i social, aspecte que sens dubte és més fàcil de dir que de fer. Però des de LOAPSI apostem per intentar posar el nostre granet de sorra.

“Un grano de arena hace un ladrillo, y un ladrillo construye un Castillo”.