La triple «C»

 

Carl Honoré (2015), en el seu llibre “Elogio a la lentitud”, ens parla sobre un dels mals que més ens afecta avui en dia: el ritme desenfrenat i accelerat de la societat. On queda l’espai per pensar sobre si allò que fem durant el nostre dia s’ha fet bé o malament? Aquest autor, considera que el nostre tarannà ha patit certes modificacions degut a l’adaptació de les nostres vides als canvis constants, normalitzant actituds que són pernicioses pels nostres fills i filles. Un exemple d’aquest fet és, sense cap mena de dubte, el mal ús que se li dóna a les tecnologies i a les xarxes socials en els infants i adolescents, les quals moltes vegades s’utilitzen com a mitjà per deixar entretingut al nen o a la nena durant una estona per continuar fent més coses, i no com a mitjà per desenvolupar certes capacitats, compartir moments amb els infants i adolescents o estimular la seva creativitat. No es tracta de culpar als pares i mares, ni molt menys, al cap i a la fi la societat tampoc ajuda amb el seu ritme accelerat, que tal i com expressa Honoré, s’extrapola a la vida quotidiana i familiar, però sí que d’alguna manera caldria fer una millor gestió d’eines tan potents com poden ser els mòbils o les tauletes. Livingstone i Blum-Rose, extret de Lara Tiscar (2018), aporten una mica de llum al tema, considerant que la quantitat d’hores que utilitzen aquests dispositius no és tan important com ho pot ser el que anomenen com la triple C: Context (on, quan i com s’accedeix), el contingut (què s’està veient) i les connexions (relacions que s’estableixen). Perquè a paraules d’ells “es mas pernicioso que un niño esté 1 hora a su suerte con una tablet, que 3 horas acompañado de un adulto que actúa de mediador en un aprendizaje”.

I vosaltres, què en penseu?

Congrés Psicomotricitat

Psicomotricidad: Más vale prevenir

 

 

 

 

 

 

“Es la disciplina que estudia faculta al ser de las habilidades en las diferentes funciones motrices considerando su efecto en él, desde los aspectos sociales, afectivos y biológicos” (Cano, 2012).

Segons aquesta definició exposada per Cano (2012), la psicomotricitat és molt més que un desenvolupament òptim de l’infant a nivell físic, sinó que va més enllà, atorgant-li un seguit de beneficis en tots els aspectes que enumera l’autora. Tenint present aquesta premissa, des de LOAPSI sempre hem considerat la psicomotricitat com una disciplina sobre la que cal incidir i estar en contant actualització amb la intenció de fer més global la nostra intervenció i vetllar pels infants i les famílies que confien en nosaltres. Per aquest motiu assistirà part de l’equip al “VI Congreso Estatal de Psicomotricidad” a Madrid els dies 16-17 de novembre. A la tornada, compartirem amb tots i totes vosaltres les nostres sensacions i coneixements.